Les limitacions del Turisme Rural Comunitari com a instrument de Cooperació Internacional a favor del món rural

18 pàgs. (Català)

 

Les experiències de Turisme Rural Comunitari (TRC), entenent com a tal un tipus de turisme de petit format, establert en zones rurals i en què la població local, a través de les seves estructures organitzatives, exerceix un paper significatiu en el seu control i gestió, estan augmentant en els eufemísticament denominats països del Sud. El cas del subcontinent llatinoamericà és exemplar, al punt de que pràcticament en cada estat o regió s’han creat i funcionen organitzacions de segon grau (xarxes i plataformes) de TRC.

 

Moltes d’aquestes propostes s’han generat de manera autònoma, sense ajuda externa, a través d’iniciatives comunitàries o, més comunament, de pagesos particulars amb alguna capacitat de capitalització que han destinat part dels seus recursos a aquesta nova activitat. Però majoritàriament les propostes de TRC han sorgit amb suport financer extern. I és que en l’última dècada, la consideració del turisme com sector de la cooperació al desenvolupament està guanyant terreny. L’Ajuda Oficial al Desenvolupament i els fons privats que es destinen a aquest sector s’ha incrementat gradualment. I en concret el TRC està sent valorat com un instrument molt apropiat per a la cooperació en turisme, ja que apareix com una estratègia que pot coadjuvar al manteniment de les maltrechas economies pageses.

 

Aquest interès a defensar les economies pageses sorgeix d’observar les causes de la pobresa en el Sud. La fesomia de la pobresa presenta bàsicament dos aspectes: població  rbanomarginal i població pagesa. Però en realitat es tracta de dues cares de la mateixa moneda. Ambdós són resultat del model de desenvolupament dominant que ha danyat l’economia pagesa. El món rural, o bé ha assumit el rol de font de capital primari en què no es reinverteix els beneficis obtinguts, o bé, quan si ha hagut inversió, l’ha estat a favor de models de producció agroindustrial. En un o un altre cas, el resultat ha estat l’empobriment estructural tant de la població pagesa que s’ha quedat en el territori com de què, resultat d’aquesta situació, s’ha vist impel·lida a emigrar a zones urbanes i els seus descendents.

 

Per tant, enfrontar el model de desenvolupament injust que genera la pobresa passa per donar suport l’economia i el mode de producció pagesa. És la consideració de que el TRC pot ajudar a aquest objectiu, augmentant els ingressos pagesos i diversificant-los el que l’ha convertit en un instrument de cooperació. Però més enllà de bones voluntats i de possibles virtuts, el TRC com a instrument de cooperació també comporta dificultats que moltes vegades no són suficientment considerats. En realitat, comença a gestar-se un discurs que afirma que el TRC com a instrument de cooperació té serioses limitacions. Segons aquesta percepció, entre altres problemes presenta un baix nivell de viabilitat o afavoreix processos de diferenciació social i conflictivitat intracomunitària  L’objectiu d’aquest article és valorar si aquesta percepció és correcta. En altres paraules, ens preguntarem si hi ha factors que suposin un més gran risc per a la comunitat local en les intervencions de cooperació en un sector econòmic nou, com el turisme, que en els tradicionals.

 

 

Autor: Jordi Gascón (XCS- No et Mengis el Món)

Data i lloc d’elaboració: Barcelona, juny 2010

La publicació pot ser descarregada en format pdf.

 

 

 



Informe complet (pdf)
Jordi Gascón (XCS-No et Mengis el Món)
18 pàgs. (català)
PDF - 172.3 kB